Introducció: quan la modernització mèdica catalana va col·lapsar

La derrota republicana i la “Retirada” de febrer de 1939 provocaren l’exili d’unes 440.000 persones —170.000 dones, gent gran i infants; 40.000 civils no mobilitzats; 10.000 ferits i 220.000 combatents—, un desplaçament sense precedents a Europa occidental [1].

Entre aquells refugiats hi havia també entre 200 i 300 metges i professionals de la salut. El cens onomàstic publicat per Josep Miret recull 198 metges i 17 altres professionals vinculats a la medicina —215 en total— exiliats només a Catalunya [2]. En el conjunt de l’Estat, el total documentat supera els 5.000 sanitaris, si bé probablement la xifra real fou més alta tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.

A finals dels anys trenta hi havia a Catalunya poc més de 3.000 metges col·legiats; l’exili afectà, per tant, entre un 7 i un 10% del col·lectiu.

Pot semblar una proporció reduïda, però es tractava del nucli més actiu i qualificat de la professió. Eren membres d’una generació que, durant els anys trenta, visqué una etapa d’intensa modernització mèdica i científica, amb càtedres renovadores, hospitals innovadors i un ensenyament universitari modern en català. Aquell impuls, però, quedà estroncat sobtadament amb la victòria franquista.

Entre febrer i juny de 1939, França internà prop de 275.000 refugiats en camps provisionals del Rosselló i Llenguadoc. El cost —més de sis milions de francs diaris— i la por social provocaren una política d’internament i repatriació forçada [1].

Tant el president Édouard Daladier com el ministre de l’Interior Albert Sarraut declararen públicament que la presència massiva de republicans espanyols no havia de ser abordada des d’una òptica humanitària, sinó com un problema d’ordre públic i de seguretat interna, i insistiren en la necessitat de reduir la pressió econòmica i social sobre l’Estat francès [1].

A l’estiu de 1939, més de 250.000 persones havien estat enviades de retorn a Espanya.

Al desembre encara hi restaven als camps d’internament entre 162.000 i 180.000 exiliats que malvivien en unes condicions sovint degradants.

L’absència d’un marc internacional de protecció — donat que el principi de non-refoulement de 1933, que prohibia retornar un refugiat a un país on la seva vida o llibertat estiguessin en perill, tingué una aplicació molt limitada fins a la Convenció de Ginebra de 1951— deixà els exiliats sense garanties jurídiques reals.

Segons la tipologia de Richmond, l’exili republicà fou un èxode reactiu i de baixa autonomia, amb escàs marge de decisió individual [3]. En el cas dels metges, molts retornaren a Espanya no per voluntat pròpia, sinó empesos per les pressions de l’administració francesa i per les condicions de vida extremes als camps.

L’exili comportà un profund desclassament —la pèrdua sobtada d’estatus social i professional— de l’elit mèdica catalana i el desmantellament de les institucions republicanes (Universitat Autònoma, col·legis professionals i hospitals). La desaparició de l’Escola de Fisiologia de Pi i Sunyer exemplifica aquesta ruptura en la modernització científica catalana dels anys trenta [4].

Malgrat tot, una minoria de metges aconseguí refer la seva carrera a Mèxic, Veneçuela, Xile, l’Argentina, el Regne Unit o els Estats Units, aportant coneixement i prestigi als països d’acollida.

Aquest article té tres objectius principals: (1) analitzar l’exili mèdic català de 1939 com un trauma col·lectiu i cartografiar-ne el mapa humà i geogràfic, (2) descriure els mecanismes de supervivència, resiliència i adaptació que permeteren mantenir la dignitat professional; i (3) examinar la formació d’identitats transnacionals i la circulació de coneixement entre contextos d’acollida.

Trauma i desclassament: de catedràtics a presoners

Les condicions dels camps francesos condemnaren els metges a la invisibilitat i la humiliació. El pas dels hospitals als camps de sorra simbolitzà un desclassament radical. La majoria el van afrontar ajudant els companys i exercint la medicina com a acte de resistència.

Molts, enganyats per falses promeses de clemència, foren empresonats o depurats en tornar [2]:

• Pau Adell Roca, estudiant de quart de Medicina, passà pels camps d’Agde, Argelers i Sant Cebrià; col·laborà amb la Resistència i fou empresonat a Saragossa el 1946.
• Josep Isern i Rabascall, cirurgià format amb Trueta, exercí a Tolosa de Llenguadoc, fou empresonat el 1941 i es reincorporà a Manresa el 1957.
• Joaquim Danès i Torras, pneumotisiòleg i historiador, retornà el 1940, fou empresonat fins al 1942 i redactà la seva “Història d’Olot”.

Aquestes trajectòries, diverses però convergents, mostren un mateix patró: internament, repressió i reincorporació professional tardana.

Hi hagué, però, destins encara més tràgics. Alguns metges catalans exiliats a França foren detinguts pel règim de Vichy i deportats als camps nazis. Entre ells, Sever Perramon i Barnadas fou internat a Buchenwald, d’on aconseguí sortir amb vida, i Josep Pujol Grua fou també traslladat a un camp d’Alemanya abans de ser alliberat el 1946. Aquests casos exemplifiquen la cara més fosca de l’exili mèdic català: mentre alguns retornats patiren empresonament i depuració, d’altres quedaren atrapats en la maquinària repressiva del nazisme.

Tot plegat evidencià fins a quin punt l’exili i la repressió van desarticular una generació de la medicina catalana.

Davant d’aquesta desfeta col·lectiva, molts exiliats van haver d’activar mecanismes psicològics de supervivència per poder continuar vivint i exercint.

El primer mecanisme de supervivència fou l’afrontament actiu de l’estrès —allò que la psicologia denomina coping (de l’anglès to cope, ‘fer front’), concepte desenvolupat per Lazarus i Folkman per descriure com les persones gestionen situacions límit [5]. Acceptar feines menors, reorganitzar la vida quotidiana i mantenir la vocació mèdica en van ser les estratègies clau. Pau Adell visqué de feines precàries, Josep Isern formà cirurgians a l’Hospital de La Grave de Tolosa de Llenguadoc i Joaquim Danès canalitzà el dolor en recerca històrica.

En tots aquests casos, el coping fou més que una estratègia de supervivència: serví per preservar la dignitat i el sentit de la vocació mèdica. Alguns metges canalitzaren el dolor a través de la solidaritat, atenent companys internats o refugiats civils; d’altres transformaren l’adversitat en recerca o docència. Aquesta capacitat d’adaptar-se, d’ajudar i de mantenir la fe en la medicina constituí un dels mecanismes de resistència més poderosos de l’exili mèdic català.

Un segon mecanisme fou la “salutogènesi”. A diferència del coping, centrat a gestionar l’estrès immediat, la salutogènesi posa l’accent en preservar el sentit de coherència i el control sobre la pròpia vida — segons la teoria d’Aaron Antonovsky, que explica com mobilitzem recursos per mantenir la salut en contextos adversos—, i en aquest marc molts metges continuaren exercint en rols limitats (consultes improvisades, docència ocasional o clíniques per a refugiats) per sostenir la identitat professional i el vincle amb els pacients, centrada a mantenir coherència i control [6]. Francesc Tosquelles aplicà noves tècniques psiquiàtriques i Jesús Maria Bellido mantingué activitat docent a Tolosa de Llenguadoc.

Tot plegat configurà un escenari de desolació, però també de resistència. Malgrat el col·lapse institucional i el trauma personal, molts activaren mecanismes de supervivència que els permetrien, amb el temps, recuperar la dignitat i refer la seva vocació mèdica.

Començava així una odissea marcada pel sofriment, però també per la capacitat humana de supervivència i reconstrucció [7].

Mapa de l’exili: cartografia del dol i l’esperança

Després dels camps francesos, l’exili mèdic català es configurà com un mapa de supervivències, amb França com a primera i més dura etapa.

Alguns metges, com Nicolau Battestini, Josep Isern o Francesc Tosquelles, romangueren a França integrant-se parcialment a hospitals o universitats. Battestini dirigí hospitals per a refugiats al Voló i Perpinyà; Isern exercí a Tolosa de Llenguadoc abans de ser empresonat en retornar; i Tosquelles convertí l’exili en espai d’innovació psiquiàtrica.

Per a la majoria, França fou només una escala: la precarietat i l’esclat de la Segona Guerra Mundial empenyeren centenars de metges cap a Amèrica [8].

A Mèxic, el govern de Lázaro Cárdenas oferí una acollida exemplar [9], i s’hi establiren almenys 141 metges catalans. Rossend Carrasco i Formiguera exercí de professor a Puebla abans d’anar a Veneçuela; Enric Guarner i Dalias, psiquiatre format a la UNAM, fou consultor i docent universitari; i Antoni Peyrí i Rocamora, dermatòleg, fundà la càtedra de Dermosifilografia a Monterrey i dirigí serveis hospitalaris, destacant també com a escriptor i referent cívic de l’exili.

A Veneçuela, diversos metges catalans contribuïren decisivament a la consolidació de la medicina moderna. August Pi i Sunyer, fundador de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, dirigí l’Institut de Medicina Experimental de Caracas i fou reconegut amb el Premi Kalinga de la UNESCO. Josep Solanes i Vilaprenyó, psiquiatre, creà i dirigí les colònies psiquiàtriques d’Anare i Bàrbula, presidí la Societat Veneçolana de Psiquiatria i destacà com a docent i humanista. Manuel Corachan i Garcia, cirurgià i exconseller de Sanitat de la Generalitat, fundà i dirigí a Caracas l’Institut de Cirurgia Experimental i l’Institut d’Anatomia abans de retornar a Catalunya.

A Xile i l’Argentina, la integració dels metges catalans exiliats fou més lenta i sovint condicionada per la precarietat laboral. Tot i això, alguns assoliren reconeixement local. Jaume Valls i Dalfó establert a Santiago, es doctorà amb una tesi sobre la miocarditis crònica chagàsica i treballà a l’Hospital San Borja i a la Mutual Catalana. Joan Cuatrecasas i Arumí, reumatòleg i antic catedràtic de Barcelona, exercí a Bolívia i a l’Argentina, on fou professor de Neurobiologia a La Plata, president de la Societat Argentina d’Estudis Reumatològics i del Casal de Catalunya de Buenos Aires, i representant del president Tarradellas durant l’exili.

Altres trajectòries prengueren camins menys freqüents però igualment rellevants.

El Regne Unit acollí només els de més prestigi. Frederic Duran i Jordà i Josep Trueta i Raspall, després de publicar a The Lancet (1939), s’hi establiren amb èxit: Duran ajudà a crear el primer banc de sang britànic i Trueta consolidà una carrera brillant a Oxford. A Manchester, Jaume Raventós i Pijoan descobrí el fluotà i presidí la Societat Britànica d’Anestesiologia, mentre Francesc Dalmau arribà al Regne Unit en circumstàncies èpiques: decidit a fugir, travessà nedant el port d’Algesires fins a Gibraltar.

Als Estats Units, l’acollida dels metges exiliats fou menys solidària i més meritocràtica, basada en l’excel·lència científica individual. Jordi Folch i Pi esdevingué pioner de la neuroquímica a Harvard i director d’investigació al McLean Hospital, on descobrí el proteolípid fonamental del sistema nerviós. Ignasi Ponseti i Vives, a la Universitat d’Iowa, revolucionà el tractament ortopèdic del peu bot. Fèlix Martí Ibáñez, antic comissari de Sanitat de la Generalitat, fundà a Nova York la MD Publications, editora de revistes mèdiques internacionals, i esdevingué referent en salut pública i humanitats mèdiques.

A la URSS, diversos metges catalans hi exerciren en hospitals estatals o en missions internacionals, sovint després de períodes de repressió o deportació.

Josep Bonifaci i Mora, digestòleg format amb Gallart i Monés, arribà a Moscou el 1939 i exercí com a metge al Kremlin durant la guerra, abans de traslladar-se a Tolosa de Llenguadoc amb la seva esposa, on treballaren a l’Hospital Varsòvia.

Josep Maria Fina i Coll, comandant metge de la 27a Brigada, s’exilià amb un grup de nens refugiats i desenvolupà tota la seva carrera a Solnechnogorsk, com a pediatre.

Julià Fuster, cirurgià, patí deportació al Gulag i posteriorment treballà en missions mèdiques de l’Organització Mundial de la Salut al Congo, on contribuí a la formació quirúrgica local.

Al Canadà, Antoni Trias i Rubiès esdevingué catedràtic de cirurgia ortopèdica a Dalhousie i Sherbrooke.

L’exili mèdic català s’estengué arreu del món: de França a Mèxic, Veneçuela i Xile, i de Manchester i Harvard fins a Moscou o Quebec. Aquest mosaic de destins il·lustra la resiliència i creativitat d’una generació que, malgrat la pèrdua i el trauma, mantingué viva la tradició científica catalana.

Solidaritat i xarxes de suport social: entre la comunitat solidària llatinoamericana i la freda meritocràcia anglosaxona

Els organismes republicans a l’exili foren essencials per a la supervivència dels metges exiliats, ja que facilitaven passaports, beques i ajudes econòmiques que obrien camins cap a l’Amèrica Llatina. En aquells països, predominaren les xarxes solidàries i el suport mutu entre col·legues i institucions locals. Contràriament, al món anglosaxó —Regne Unit, Estats Units o Canadà— la integració dels exiliats depenia sobretot del reconeixement de mèrits, títols i competències individuals, en un entorn més fredament meritocràtic.

A Mèxic i Veneçuela, la solidaritat institucional i comunitària fou determinant per a la reinvenció professional dels metges catalans. Tant les polítiques d’acollida com el suport del Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles (SERE) [10] i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) van facilitar la seva integració i la creació d’una medicina moderna inspirada en els valors republicans. Gràcies al suport d’entitats com l’Orfeó Català, el Casal Català i el Centre Republicà Espanyol, es creà una comunitat mèdica cohesionada [11].

A Xile i l’Argentina, l’acollida fou més lenta. Tot i això, a Santiago alguns metges s’integraren en hospitals universitaris gràcies al govern de Pedro Aguirre Cerdà i al vaixell Winnipeg, que el 3 de setembre de 1939 portà 2.200 refugiats republicans a Xile, facilitant la incorporació professional dels facultatius. A Buenos Aires, els casals catalans oferiren suport cultural i professional, consolidant una presència mèdica republicana que perdurà dècades.

Als Estats Units, el model d’acollida fou més meritocràtic que solidari. Excepte l’ajut humanitari dels quàquers de l’American Friends Service Committee, el suport procedí sobretot de fundacions privades com la Rockefeller o la Carnegie, que oferien beques i contractes condicionats al rendiment científic. Només una minoria excel·lent aconseguí prosperar i consolidar la seva carrera.

En síntesi, a Amèrica Llatina predominà la solidaritat col·lectiva, mentre que al món anglosaxó s’imposà la freda meritocràcia. Aquesta dualitat explica per què alguns, com Folch i Pi, Ponseti o Trueta, triomfaren a Harvard o Oxford, mentre molts altres restaren invisibles.

Resiliència i identitat transnacional: entre el reconeixement i l’oblit

Dels més de 200 metges exiliats documentats per Miret i Monsó —probablement molts més en nombre real—, el 90% no pogué homologar els seus títols ni reincorporar-se a la professió, i quedà relegat a feines marginals i a la invisibilitat social i acadèmica.

Tanmateix, algunes trajectòries exemplifiquen el que la psicologia contemporània defineix com a “creixement posttraumàtic” [12]: la capacitat de generar nous recursos i innovacions a partir de l’adversitat.

En aquest sentit, alguns metges catalans transformaren la pèrdua i el desarrelament en capital científic, cultural i moral generant una sòlida identitat transnacional [13].

El cas de Francesc d’Assís Bergós i Ribalta és paradigmàtic. Metge militar i professor d’Anatomia, participà en la Sanitat de Guerra i fou internat a Argelers abans d’exiliar-se a Amèrica del Sud. Després de cinc anys a diversos països, s’establí a Montevideo, on exercí de professor de Sanitat Militar i de Medicina, presidí la Sociedad de Hematología Latinoamericana i esdevingué una figura mèdica de referència. També liderà el Centre Català de Montevideo, fundà la Llar Catalana i publicà una biografia de Lluís Companys, combinant compromís polític i memòria històrica.

La seva trajectòria exemplifica el creixement posttraumàtic, transformant l’exili en projecte vital i en un pont entre la medicina catalana i la societat uruguaiana.

Altres metges seguiren camins similars: convertir l’exili en una trajectòria d’èxit internacional. Trueta, Duran i Jordà i Raventós destacaren al Regne Unit; Folch i Pi, Ponseti i Martí Ibáñez, als Estats Units; i Pi i Sunyer, Guarner i Dalias, a Amèrica Llatina.

Un altre mecanisme psicològic de supervivència fou la “memòria autobiogràfica”, entesa com un procés de reconstrucció del sentit vital després del trauma. Segons McAdams, les persones configuren la seva identitat mitjançant narratives internitzades i evolutives que donen unitat i propòsit a la seva vida. Aquestes històries de vida integraren la memòria personal i l’experiència en un relat coherent, que donà sentit, continuïtat i dignitat al patiment [14].

En aquest sentit, memòries, diaris i escrits de metges exiliats —com Bergós o Danès— actuaren com a formes de resiliència simbòlica, transformant el dol en testimoni i la ferida personal en “memòria col·lectiva”.

Aquesta mateixa funció tingué Josep Trueta amb The Spirit of Catalonia [15]: una defensa de la cultura catalana i, alhora, un exercici de memòria transformadora, capaç de transformar la derrota en projecte moral i científic.

En definitiva, la majoria visqué la pèrdua i la invisibilitat, però una minoria convertí el trauma en innovació i identitat transnacional. Aquest creixement posttraumàtic, sostingut per la memòria i la voluntat de servei, projectà la medicina catalana al món com a exemple de resistència intel·lectual i humanista.

Comentaris finals

L’exili mèdic català de 1939 representà la desaparició sobtada del nucli més actiu de la modernització mèdica republicana. Aquesta ruptura no fou només individual sinó estructural: es trencaren les xarxes universitàries, hospitalàries i científiques, i la medicina catalana perdé continuïtat i lideratge.

El mapa humà de l’exili dibuixa una diàspora global que va dels camps francesos a Mèxic, Veneçuela, Xile, el Regne Unit, els Estats Units i fins a l’URSS. Aquestes rutes mostren tant la magnitud de la pèrdua com la capacitat d’expansió d’un saber mèdic desplaçat, que, malgrat l’arrelament forçat, contribuí al desenvolupament sanitari internacional.

A l’Amèrica Llatina predominà la solidaritat institucional i comunitària; al món anglosaxó, la meritocràcia selectiva.

Els metges catalans exiliats activaren diverses estratègies psicològiques i col·lectives per afrontar el dol i la humiliació. El coping definí la seva adaptació immediata: acceptar feines menors, organitzar consultes improvisades o ajudar companys d’internament. La “salutogènesi” permeté mantenir la coherència i el sentit de la mateixa vocació, fins i tot en entorns adversos. En fases posteriors, alguns protagonitzaren processos de “creixement posttraumàtic” , transformant la pèrdua en innovació i lideratge científic.

L’exili generà identitats híbrides i transnacionals, fruit de la interacció entre les cultures mèdiques d’origen i d’acollida. En aquest context, la memòria autobiogràfica actuà com a mecanisme de reconstrucció simbòlica que convertiren la pèrdua en relat de dignitat i servei. Aquesta memòria, alhora personal i col·lectiva, articulà una forma de resiliència narrativa que mantingué viva la identitat mèdica catalana a escala global.

En síntesi, l’exili mèdic català de 1939 mostra com destrucció i reconstrucció poden coexistir. Tot i que la resiliència fou patrimoni d’una minoria i depengué en gran mesura del context d’acollida, la seva experiència evidencia que, fins i tot en situacions de pèrdua i desarrelament, és possible generar sentit, continuïtat i innovació.

La lliçó final és que una acollida justa i solidària del talent en temps de crisi no només repara la pèrdua, sinó que enriqueix la comunitat internacional i reafirma la medicina com a servei universal a la humanitat.

Finançament

Aquesta recerca no ha rebut cap subvenció específica d’agències de finançament del sector públic, comercial o sense ànim de lucre.

Contribució dels autors

Els autors certifiquen haver contribuït de la mateixa manera en el material científic i intel·lectual, l'anàlisi de dades i la redacció del manuscrit. Tots els autors han llegit i acceptat la versió final del manuscrit.

Conflicte d’interessos

Els autors declaren no tenir cap conflicte d’interessos.

Ús d’IA

Els autors declaren que no s’han utilitzat eines d’intel·ligència artificial en cap fase de l’elaboració del manuscrit.

Referències bibliogràfiques

[1] Rodrigo J, Alegre Lorenz D. Before the Convention: The Spanish Civil War and Challenges for Research on Refugee History. Refugee Survey Quarterly. 2022;41(2):196-217. Consultable a: Before the Convention: The Spanish Civil War and Challenges for Research on Refugee History | Refugee Survey Quarterly | Oxford Academic. Accés el 5 de juliol de 2025.

[2] Miret i Monsó J. L’exili dels metges catalans després de la Guerra Civil. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut. 1993;20:213‑260. Consultable a: https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/44259/54242. Accés el 11 de setembre de 2025.

[3] Richmond AH. Sociological theories of international migration: The case of refugees. Current Sociology. 1988;36(2):7‑25. Consultable a: https://scispace.com/pdf/sociological-theories-of-international-migration-the-case-of-2ezw8yhkf9.pdf. Accés el 11 de setembre de 2025.

[4] Zarzoso Orellana A, Martínez Vidal À, editors. Medicina, guerra i exili: una generació destruïda per la guerra. Barcelona: Residència d’Investigadors (CSIC‑Generalitat de Catalunya); 2011. Consultable a: https://www.residencia-investigadors.es/ca/publicacions/medicina-guerra-i-exili.html. Accés el 3 de setembre de 2025.

[5] Lazarus RS, Folkman S. Stress, appraisal, and coping. New York: Springer Publishing Company; 1988.

[6] Antonovsky A. Unraveling the mystery of health: How people manage stress and stay well. San Francisco: Jossey‑Bass; 1986.

[7] Said EW. Reflections on Exile and Other Essays. Cambridge (MA): Harvard University Press; 2000. Consultable a: Reflections on exile and other essays : Said, Edward W : Free Download, Borrow, and Streaming : Internet Archive. Accés el 3 de setembre de 2025.

[8] Guerra F. La medicina en el exilio republicano. Madrid: Universidad de Alcalá; 2003.

[9] Tinao Martín‑Peña JF. Los médicos del exilio republicano en Venezuela. Historia Actual Online (HAOL). 2005;(7): 278-283. Consultable a: https://www.scielo.org.mx/pdf/cicr/v89n2/0009-7411-cir-89-2-278.pdf. Accés el 8 de setembre de 2025.

[10] Velázquez Hernández A. La labor de solidaridad del gobierno Negrín en el exilio: El SERE (1939‑1940). Ayer. 2015;97(1):141‑168. Consultable a: https://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/la-labor-de-solidaridad-del-gobierno-negrin-en-el-exilio. Accés el 22 de setembre de 2025.

[11] Giral F. Ciencia española en el exilio (1939‑1989): El exilio de los científicos españoles. Barcelona: Anthropos; 1994.

[12] Tedeschi RG, Calhoun LG. The Posttraumatic Growth Inventory: Measuring the positive legacy of trauma. Journal of Traumatic Stress. 1996;9(3):455‑471. Consultable a: https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1002/jts.2490090305. Accés el 22 de setembre de 2025.

[13] Ruiz-Vargas JM. Trauma y memoria de la Guerra Civil y la dictadura franquista. Hispania Nova. 2006;(6):26. Consultable a: Redalyc. Trauma y memoria de la Guerra Civil y la dictadura franquista. HISPANIA NOVA Revista de Historia Contemporánea. Accés el 10 de setembre de 2025.

[14] McAdams DP. The psychology of life stories. Review of General Psychology. 2001;5(2):100‑122. Consultable a: https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1002/jts.2490090305. Accés el 12 de setembre de 2025.

[15] Trueta J. The Spirit of Catalonia. Oxford: Oxford University Press.1946. Consultable a:.https://www.yumpu.com/en/document/view/10575133/spirit-catalonia-vilaweb-llibre-destil. Accés el 15 de setembre de 2025.