Els epònims

Artroplàstia de Brandes-Keller-Lelièvre-Viladot. Intervenció descrita per primera vegada per Brandes i Keller pel tractament de l’hàl·lux valg que consisteix en una artroplàstia de resecció de la base de la primera falange del dit gros per escurçar la seva mida per sota de la del segon dit. Aquesta intervenció va ser millo­rada per Lelièvre amb un cerclatge fibrós per corregir el var del primer metatarsià i per Viladot, que procedí a l’ancoratge del flexor llarg del dit del peu als ossos sesamoides [1].

Tècnica i endopròtesi de Viladot. Intervenció per a la correcció del peu pla que incloïa la col·locació d’un frag­ment del peroné al sinus del tars per estabilitzar l’arti­culació calcani-astragalina [2]. Posteriorment, l’empelt ossi va ser substituït, primer per un cilindre de Silastic® (elastòmer de silicona) i, després, per una peça en forma de copa del mateix material [3].

Fotopodograma de Viladot. Procediment per a l’exploració estàtica del peu basat en l’obtenció d’imat­ges mitjançant l’aplicació a la planta d’un revelador fotogràfic; a continuació, el peu es col·loca sobre paper fotogràfic, es pressiona i se n’obté la imatge [4].

Classificació de Viladot. Classificació dels estadis del peu pla en cinc graus a partir de les imatges obtingudes amb el fotopodograma [2].

Antoni Viladot i Pericé, l’home

Antoni Viladot i Pericé (Figura 1) va néixer a Barce­lona el 27 de març de 1922. Va cursar la llicenciatura de Medicina a la Universitat de Barcelona (1940-1946) i es va doctorar amb premi extraordinari a la Universidad de Madrid l’any 1951 amb la tesi Estudio experimental sobre la hemorragia, realitzada a l’Institut de Fisiologia de Bar­celona i dirigida per Juan Jiménez Vargas [5,6].

Fou alumne intern per oposició del Servei d’Urgèn­cies de l’Hospital Clínic (1943-1947) [6]. Es va formar com a cirurgià al mateix servei i al Departament de Cirurgia. Realitzà diverses estades a l’estranger, entre les quals destacaren les realitzades a París amb Aimé Robert Merle d’Aubigné i Jean Lelièvre, i a Viena amb Lorenz Böhler. També amplià la seva formació a l’es­cola de Vittorio Putti de l’Istituto Ortopedico Rizzoli de Bolonya i al Nuffield Orthopaedic Center d’Oxford, amb Josep Trueta [5,7].

L’any 1949 va tornar a Barcelona, on va ser cap de secció del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital Clínic, dirigit per Ramon Arandes, fins l’any 1960, quan Antoni Viladot fou nomenat cap del Servei de Cirurgia de l’Aparell Locomotor de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa [5]. Des de 1946, Viladot tenia consulta privada a Manresa i després va ser metge de la Seguretat Social a aquesta ciutat [7]. Atenia pacients ingressats a la Clínica Sant Josep i a l’Hospital de Sant Andreu, on adreçaven els provinents d’urgències de traumatologia [7]. L’any 1968 passà a dirigir el Servei de Cirurgia de l’Aparell Locomotor de l’Hospital Sant Rafael de Barcelona [5,8]. Dos anys després va guanyar les opo­sicions de metge forense [2] i l’any 1989 va ser nomenat director científic de l’Hospital Sant Rafael [6].

Acadèmicament, Viladot fou professor ajudant de classes pràctiques (1948-1966) de la Universitat de Barcelona i agregat de l’Escola Professional de Medi­cina del Treball (1966) d’aquesta Universitat [6,8]. Més tard passà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou nomenat professor adjunt no numerari l’any 1976 i professor titular del Departament de Traumatologia set anys després [5,6].

Publicà set llibres i 84 articles, i dirigí 12 tesis docto­rals [6]. Entre els primers cal destacar Nociones de ciru­gía (1952) i, especialment, Clínica y tratamiento de las enfermedades del pie (Podología) (1956), que va escriure amb Ramon Arandes amb la col·laboració de Xavier Vila­nova [5], una obra que va esdevenir una referència per a tots els interessats en tractar les malalties dels peus [9] (Figura 2). També publicà Diez lecciones sobre pato­logía del pie (1979) i Patología del antepié (1974), que es va traduir a l’italià (Patologia e clinica dell’avampiede, 1975) i al francès (Pathologie de l’avant-pied, 1979). Uns anys després va publicar Quince lecciones sobre la pato­logía del pie (1989) i Significado de la postura y de la mar­cha humana (teología, antropología, patología) (1996).

Va organitzar un gran nombre de cursos de formació que gaudiren d’un gran prestigi. Entre els que tingueren més audiència cal recordar “Biomecànica de l’aparell locomotor”, que arribà a les 25 edicions, i “Enfermedades de los pies”, continuat pel seu germà Ramon i el seu fill Antoni, que arribà a les 43 [5].

Viladot tingué una àmplia activitat institucional i presidí diverses societats científiques, entre les quals destaquen la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (1979-1981) i la Sociedad Española de Cirugía Ortopédica y Traumatología (1986-1988), de la que va ser nomenat membre d’honor l’any 1998 [6]. Va ser un dels fundadors de l’Asociación Española de Medicina y Cirugía del Pie (1964) i també fou fundador i segon president del Collège International de Podologie (1958) [5].

Va rebre importants reconeixements, entre els quals el nomenament de Commendatore de la República Italiana i el premi Virgili de la Societat Catalana de Cirur­gia (1998) [6]. La Generalitat de Catalunya li concedí la Medalla i la Placa al Treball President Macià (1998) i la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2001) [5,6].

En l’àmbit familiar, Antoni Viladot es va casar amb Carmen Voegeli i Serra el 24 d’abril de 1950. El matrimoni tingué sis fills, Antoni, María Carmen, Mercedes, Jordi, Guillermo i José. Va finar el 16 d’octubre de 2001 als 79 anys [10].

Els epònims de Viladot

Antoni Viladot va donar lloc a un nombre important d’epònims, sol o amb altres autors. En els següents apartats descrivim els més reconeguts a la literatura mèdica.

L’artroplàstia de Keller-Brandes-Lelièvre-Viladot [1]

Aquesta intervenció quirúrgica es coneix amb diferents noms, que combinen els dels seus protago­nistes. Així, podem trobar a les publicacions científi­ques l’artroplàstia de Brandes-Keller-Lelièvre-Viladot i l’artroplàstia de resecció de Brandes-Keller-Lelièvre- Viladot; l’operació de Brandes-Keller [11], de Bran­des-Keller-Lelièvre [11], de Brandes-Keller-Viladot [11] i de Brandes-Keller-Lelièvre-Viladot [11]; la tècnica de Keller-Lelièvre-Viladot [12-14], de Brandes-Keller- Lelièvre-Viladot [15] i de Keller-Brandes-Lelièvre- Viladot [1]; la intervenció de Keller-Lelièvre-Viladot [14] i el mètode de Keller-Lelièvre-Viladot [13,14]. Aquestes denominacions múltiples han portat a una notable confusió i alguns autors, com Bada [11], es pregunten si totes es refereixen a la mateixa interven­ció. En aquest article hem preferit escollir l’epònim que inclou el nom del procediment quirúrgic i el de tots els seus autors.

L’artroplàstia de Keller-Brandes-Lelièvre-Viladot és, en realitat, un conjunt de procediments que s’han anat incorporant de forma seqüencial al llarg del temps per evitar les complicacions del procediment original. Segons Serrano Sanz [1], aquesta artroplàstia fou la intervenció de resecció més coneguda i emprada pel tractament de l’hàl·lux valg durant molts anys, fins que la disponibilitat de nou instrumental quirúrgic va permetre el desenvo­lupament de noves tècniques quirúrgiques que la des­plaçaren com a tractament d’elecció.

Fou descrita per primera vegada per Davies-Colley l’any 1887 pel tractament de l’hàl·lux de martell, encara que Riedel havia estat el primer a realitzar la resecció de la base de la primera falange del dit gros un any abans [1]. Més tard, Keller va publicar les primeres sèries de pacients amb hàl·lux valg tractats amb aquesta tèc­nica als Estats Units [16] i, després, Brandes [17] la va difondre a Europa. Lelièvre [18] hi associà el cerclatge fibrós per obtenir la correcció de la posició de var del primer metatarsià, una de les complicacions freqüents de la intervenció original. L’any 1975, Viladot [19] va descriure la unió del flexor llarg del dit gros al rodet intersesamoide mitjançant un punt de sutura (també anomenat punt de Viladot o punt de sutura de Viladot, que es comenta més endavant), que permetia evitar el seu retrocés i el predomini de la musculatura extensora sobre la flexora [1]. Viladot va descriure originàriament la seva contribució a la cirurgia de l’hàl·lux valg en el seu llibre Patología del antepié l’any 1975 [19], que es va publicar traduït a l’italià el mateix any [20]. A l’edició de 1981 [21], Viladot escrivia: “La operación de Brandes- Keller [...] tiene el gravísimo inconveniente de inutili­zar toda la potencia flexora de los músculos cortos del hallux. […] nuestra maniobra de anclaje de los sesamoi­deos resuelve el problema.” A continuació, descrivia les fases de la seva intervenció (Figura 3):

“1. Practicamos incisión longitudinal de la piel, de unos 4 cm, en el borde interno del pie, a nivel de la articulación metatarsofalángica del dedo gordo […] La misma incisión de la piel la profundizamos hasta llegar al plano esquelético.

2. Con un periostótomo liberamos dorsalmente un colgajo superior que incluye el tendón del extensor y las formaciones blandas del dorso de la articula­ción metatarsofalángica […]

3. Se abre la articulación y se luxa la falange […]

4. Con la ayuda de un costótomo se procede a la extirpación de la porción proximal de la falange. La cantidad a extirpar es la necesaria para que el dedo gordo quede entre 1 y 5 mm más corto que el segundo […]

5. Anclaje de los sesamoideos. Inmediatamente por debajo del rodete glenoideo, en cuyo interior y confundiéndose con el mismo se ven los dos sesa­moideos, transcurre el potente tendón flexor del dedo gordo. Colocando el dedo en flexión, se pasa un punto de seda que una este tendón flexor al rodete glenoideo en el espacio intersesamoideo. Se comprobará que el rodete queda en posición y que disminuye el desplazamiento posterior de los sesamoideos.

6. Cerclaje fibroso. Hechas las operaciones anterio­res, veremos que el metatarso varo se reduce con mucha facilidad. Para mantenerlo en posición se sutura el colgajo superior con el colgajo inferior que previamente habíamos liberado […]

7. Se cierra la piel en un solo plano.”

La contribució original de Viladot és la que des­criu a la fase 5 i és la reconeguda a les publicacions científiques com l’aportació que justifica que el seu nom s’hagi incorporat a l’epònim. Així, de Zabala Ferrer [15] explica el procediment com “la técnica de Brandes- Keller, Lelièvre y Viladot [...] consistente en la artro­plastia de resección de la base de la falange proximal, exostectomía de la cabeza del metatarsiano, liberación de los sesamoideos, punto de Viladot y cerclaje de la cápsula articular.”

L’endopròtesi i la tècnica de Viladot

Aquest epònim correspon a una intervenció pel tractament del peu pla que anava acompanyada de la col·locació d’una pròtesi intraarticular. També ha rebut diversos noms: operació de Viladot [22], endortesi de Viladot [23,24], tècnica de Viladot [22,25-28], pròtesi de Viladot [26], implant de Viladot [26], intervenció de Viladot [25,29], tècnica i pròtesi de Viladot [22], endor­tesi i tècnica de Viladot [23], tècnica de Viladot amb empelt de peroné [30,31], tècnica de Viladot amb Silas­tic [30] o amb cilindre de Silastic [31] i endopròtesi de Viladot [32].

Els orígens d’aquest epònim es remunten a princi­pis de la dècada de 1960, quan Viladot va començar a interessar-se a trobar la millor manera de corregir el peu pla dels nens. En el seu article més citat d’aquest tema [33] va explicar que el nom que s’ha de donar a aquesta entitat clínica és valg posterior (hind valgus), en lloc dels tradicionals peu pla, peu pla valg o peu pronat. Com explicava, la raó era que la pronació del peu posterior era causada per una desviació cap a baix, cap endins i cap endavant de l’astràgal en relació al calcani, que causava un augment de l’angle astràgal-calcani. La supinació del peu anterior era secundària al moviment alterat del peu posterior, i era causada per la reacció deguda al contacte amb el terra en posició de bipedestació.

La contribució més important d’Antoni Viladot en la correcció del peu pla fou l’aplicació del concepte d’artroereisi, creat per Putti l’any 1921 i utilitzat més tard per Lelièvre i Lund [32]. Això va estimular l’interès de Viladot i començà a emprar un fragment del peroné en forma de cilindre, que col·locava en el si del tars per limitar el moviment de l’articulació calcaneoastraga­lina; això ajudava a corregir el peu pla sense blocar totalment el moviment articular, tal com es feia amb les artròdesis emprades sovint fins aleshores. En la pri­mera publicació [33], Viladot descrigué la seva tècnica, que s’inspirà en els procediments de Grice i Muller però amb la intenció de superar les limitacions d’aquests, de la forma següent:

“Nous proposons une technique mixte Grice-Muller qui comprend les temps suivants:

1 Desinsertion d’un segment tendino-périosté libérant le jambier postérieur. Ouverture des articulations astragalo-scaphoïdienne et cunéo-scaphoïdienne et éventuellement un allongement d’Achille.

2 Incision cutanée au-dessous de la malléole externe, ouverture du sinus du tarse, ablation des parties molles, avivement osseux.

3 Temps essentiel et particulier : par le sinus du tarse introduction d’un instrument mousse qui, passant au-dessous du col de l’astragale, sort par l’incision interne entre astragale et calcanéum. Ainsi, on corrige le valgus, le glissement et on relève l’arche interne.

4 On fixe la correction du valgus par la greffe de Grice.

5 On fixe le glissement et on relève l’arche interne, en transplantant le fragment ostéo-tendineux de Muller.”

La referència més coneguda d’aquesta tècnica és la comunicació que va fer al congrés de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (SICOT) l’any 1966 [2]. Viladot descrivia així els objectius de la intervenció [2]:

a) “Abordaje mixto externo e interno, lo que nos per­mite movilizar ampliamente la cabeza del astrá­galo corrigiendo a la vez sus tres desviaciones: en equino, en valgo y listesis.

b) Valoración detallada de los obstáculos que impiden la anterior corrección y resolverlos sistemáticamente.

c) Mantenimiento definitivo de la corrección del valgo colocando un injerto tipo Grice en el seno del tarso.

d) Mantenimiento de la elevación del arco interno, disecando un colgajo osteoperióstico interno que engloba el tibial posterior. Dicho colgajo se sutura a tensión y con el tibial anterior. De esta forma se consiguen a la vez los efectos buscados con las téc­nicas de Miller, Albanese y Lwman-Young. En el caso de que exista parálisis de los tibiales, trasplantamos el peroneo lateral corto.”

La tècnica es realitzava en set temps (Figura 4):

“1º tiempo. Incisión en el borde interno del pie desde el eje del maléolo tibial hasta por delante del tubér­culo del escafoides. Liberación del tendón del tibial anterior.

2º tiempo. Inmediatamente por detrás de la inserción del tibial anterior, se levanta un colgajo cuadran­gular de base posterior que engloba: periostio, ligamentos internos de las articulaciones escafo-cuneiformes y astrágalo-escafoides; tendón del tibial posterior. En los casos en que aparece un escafoides supernumerario o es muy prominente el tubérculo escafoideo, se extirpa. Amplia liberación de las articulaciones citadas.

3º tiempo. Incisión externa inmediatamente por debajo del maléolo peroneo. Liberación de los peroneos y abertura del seno tarsal.

4º tiempo. Se introduce un instrumento romo a través del seno tarsal que pasando por debajo del cuello del astrágalo sale por la incisión interna. Apalan­cando dicho instrumento levantamos el astrágalo hacia dentro, atrás y arriba con respecto al calcáneo.

5º tiempo. Conseguida la corrección, se coloca un injerto encastrado entre astrágalo y calcáneo en el seno del tarso tipo Grice que impide la reproduc­ción del valgo. Lelièvre ha hecho una modificación de este tiempo colocando un taco de hueso homó­logo en el seno del tarso, que no reaviva, con ello busca un efecto de artroerisis sin inmovilizar la subastragalina.

6º tiempo. Para mantener el arco interno, se sutura a gran tensión el colgajo que habíamos levantado en el borde interno del pie y se le une al tibial anterior.

7º tiempo. Sutura de la piel.”

Més tard, va substituir el fragment ossi per cilindres de Silastic® (elastòmer de silicona), que permetien l’ús de diverses mides i evitar l’agressió quirúrgica sobre el peroné. La nova alternativa ajudava a corregir correctament el peu pla, però tenia el problema de l’extrusió freqüent des del si del tars, que feia que es perdés l’efi­càcia de la intervenció. Viladot tingué la idea de crear un nou implant en forma de copa de vi que reduïa molt el problema de l’extrusió. Aquest implant va ser cone­gut com a endortesi de Viladot o endopròtesi de Vila­dot. L’any 1987 Viladot descrivia així la utilització del nou implant [34]:

“Dans les cas exceptionnels où l’évolution n’est pas favorable, il est possible de recourir au traitement chirurgical. À cet effet, on adopte une double appro­che, interne et externe, essayant de corriger tous les éléments de la déformation. Du coté interne, on soulève un lambeau de base postérieure incluant le muscle jambier postérieur. Du coté externe, on ouvre le sinus du tarse. À l’aide d’un instrument émoussé, on place l’astragale sur le calcanéum en supprimant ainsi la pronation du rétropied. Afin de maintenir la correction, on place sur la partie externe, une endorthèse en plastique en forme de coupe, dans le sinus du tarse, de façon à empêcher le glissement astragale-calcanéen (ce serait la correction statique de la déformation). Au niveau de la partie interne, on suture sous tension le lambeau que nous avions libéré et on renforce avec le tendon du muscle jam­bier antérieur (ce serait la correction dynamique).”

La intervenció proposada es mostra a la Figura 4 i es descriu a continuació amb les cinc fases proposades per Viladot [3]:

1. Una incisió que aixeca un penjall amb periosti, lliga­ments de la cara interna del peu i el tendó del mús­cul tibial posterior. Prèviament, s’aïlla el tendó del múscul tibial anterior.
2. Una petita incisió en la cara externa, un centímetre per sobre del mal·lèol peroneal per permetre l’accés al si del tars.
3. El pas d’un elevador rígid a través d’aquesta incisió externa que creua el si del tars i es col·loca entre l’astràgal i el calcani sortint a través de la cara interna del peu. Forçant aquest elevador en supina­ció, s’aconsegueix que el cap i el coll de l’astràgal es col·loquin per sobre del calcani. Aquesta maniobra permet corregir el valg del turmell.
4. La correcció aconseguida s’estabilitza mitjançant una ortesi en forma de copa amb una base plana i un cos cònic (Figura 5). Es col·loca al si del tars i prevé el lliscament astràgal-calcani. La part prima de l’ortesi es col·loca al centre de l’articulació subas­tragalina anterior. La base permet mantenir-la de forma flexible. Per permetre la introducció, s’empra un aparell que agafa l’ortesi per la base.
5. En la part mitjana, el penjall creat al principi se sutura fortament; així augmenta la tensió del tibial posterior i l’enforteix amb la inserció més posterior del tibial anterior.

L’endopròtesi en forma de copa (Figura 6) era fabri­cada per l’empresa Capo-Pallàs, ubicada al carrer Manso Puyol 16-20 de Barcelona. Hi havia quatre mides i incloïa un equip per facilitar-ne la implantació [32]. Pocs anys després, Carrraza-Bencano i col·ls. [22,23] ja citaven l’endopròtesi i la tècnica de Viladot i mostraven els resultats positius en un estudi a llarg termini de pacients intervinguts amb aquest procediment.

El fotopodograma de Viladot

L’any 1954, Viladot [4] va publicar un article on va descriure un mètode per a l’estudi de les empremtes plantars, conegut com a fotopodograma de Viladot [35] i mètode de Viladot [36] (Figura 7). En aquest article, Vila­dot revisa els diferents mètodes que hi havia en aquells moments, els avantatges del seu mètode i conclou: “Creemos que este método, del cual aquí solamente presentamos las primicias, rendirá excelentes resulta­dos para el estudio de la biomecánica del pie, por mostrarnos de forma objetiva la evolución de los diferentes trastornos mecánicos del mismo, superando los demás procedimientos de obtención de huellas plantares y perímetros del pie, y perfeccionando los datos que nos proporciona el diagrama de presión.”

La Figura 7 recull les primeres imatges publicades d’aquest tipus de fotopodograma [4]. Dos anys més tard, la seva descripció es va incloure al llibre Clínica y tratamiento de las enfermedades del pie (Podología), publicat per Arandes, Viladot i Vilanova [37], una de les primeres obres dedicades a les malalties dels peus. El descrivien de la manera següent, similar a la de la pri­mera publicació [4]: “Primeramente se toma el papel fotográfico normal, del tamaño 10X30 cm que vela bien al sol o mejor con infrarrojos. A continuación, se pincela uniformemente toda la planta del pie que vamos a estu­diar con una solución de revelador fotográfico corriente. Sobre el mismo se coloca al enfermo en posición erecta normal, de manera que el pie presione sobre la placa unos 50 segundos aproximadamente. Se levanta el pie, fijando la placa sobre el plano horizontal, para que no se adhiera a la planta. Por último, se lava y fija la placa fotográfica.”

La Figura 8 mostra com s’havia de fer [37]. Aquest procediment es va utilitzar àmpliament en els anys següents gràcies a la seva simplicitat i a l’obtenció d’una imatge precisa i fidedigna [35,38]. Tenia importants avantatges com ara evitar que s’embrutés el peu amb tinta, permetre l’orientació de les pressions de la petja, avaluar el tipus de peu i seguir de forma objectiva l’evo­lució de les malformacions.

La classificació de Viladot

Les imatges que s’obtenien amb el fotopodograma van permetre l’aparició d’un nou epònim, la classifica­ció de Viladot [23,24,39-41], també anomenada mètode de Viladot [35] i classificació de graus (de peu pla) de Viladot [42]. Alguns autors [39-41] citen com a font de referència dos llibres de Viladot [42,43], tot i que la clas­sificació és anterior [2]. Pino Almero i col·ls. [39] esmen­ten la classificació de Viladot de 2000 [43] per realitzar una anàlisi de l’empremta plantar mitjançant el podos­copi. Reynoso [44] va descriure la classificació dels graus de peu pla amb la referència de Viladot de 1998 [42]. Neves i col·ls. [36] van establir la fiabilitat intra i extraexaminador de la classificació de Viladot obtin­guda pel mètode del fotopodograma.

La classificació original descriu així els diferents graus del peu pla [2] (Figura 9):

• “Pie plano de 1º: Se caracteriza porque en el podo­grama existe un aumento de la zona de apoyo en la porción media del pie.
• Pie plano de 2º: Encontramos una desaparición del arco interno, pero todavía existen restos de la bóveda. El escafoides contacta ya con el suelo, pero la porción central de la planta se encuentra elevada por contracción del peroneo lateral largo.
• Pie plano de 3º: Desaparece por completo la bóveda. El pie apoya uniformemente por toda la planta.
• Pie plano de 4º: En este caso, el apoyo se hace total­mente invertido, contactando solamente la porción media del arco interno.”

Altres epònims

La intervenció de Grice-Viladot

L’any 1950, Málvarez va descriure l’artròdesi extraar­ticular subastragalina de cunya lliure per realitzar una estabilització precoç del peu valg paralític [45]. Dos anys més tard, Grice va publicar per primera vegada la tècnica [46] i la major difusió del seu treball va fer que la intervenció fos coneguda com a tècnica de Grice i operació de Grice-Málvarez [46] o de Málvarez-Grice [47]. Com ja s’ha comentat, Viladot va voler evitar l’artròdesi i va proposar una veritable artroerisi, que con­sistia en la col·locació d’un fragment de peroné dins del sinus del tars per evitar el desplaçament de l’astrà­gal sobre el calcani, que més tard seria substituït per un cilindre de Silastic® i, més endavant, per una copa de Silastic®, com ja s’ha esmentat en l’epònim corres­ponent al tractament del peu pla.

Com va apuntar Espinar [49], aquesta modifica­ció de Viladot pot haver estat el motiu de confusions terminològiques entre l’efecte artròdesi de Málvarez- Grice i l’efecte artroerisi de Viladot. Potser aquesta confusió prové d’una frase de Viladot [2], que quan va descriure la seva tècnica deia; “Conseguida la corrección, se coloca un injerto encastado entre astrágalo y calcáneo en el seno del tarso tipo Grice que impide la reproducción del valgo”. Per Espinar [47]: “Corres­ponde a A. Viladot el paso de la artrodesis a la artrorisis de la operación de Málvarez-Grice.” Aquesta diferència també és reconeguda per Tessore i col·ls. [48]: “Vila­dot, adottando le tecniche di Grice, Miller et Albanese, ha proposta una soluzione chirurgica che attualmente troba larga diffusione.”

La intervenció de Viladot-Regnauld

L’any 2003, Monteleone i col·ls. [49] van referir-se a la que anomenaven intervenció (operació) de Viladot-Regnauld pel tractament de l’hàl·lux valg. La descri­viren així: “Eliminating the deformity by an operation combining action on soft tissue as described by Viladot (repositioning the sesamoids) with osteotomy and re-in­sertion of basal portion of the proximal phalanx after remodelling according to the Regnauld techniques gives excellent and lasting results.” Més endavant esmenten “The sesamoids are then anchored beneath the meta­tarsal periosteum following the Viladot method.” Els autors es refereixen molt probablement al procediment emprat per Viladot descrit a l’apartat ”L’artroplàstia de Keller-Brandes-Lelièvre-Viladot.”

El punt de Viladot

El punt de Viladot o sutura de Viladot [1,15,19,21] fa referència al procediment quirúrgic en la cirur­gia de l’hallux valg on es realitza una plicatura de les parts toves de la zona plantar mitjançant una sutura que endarrereix els ossos sesamoides i millora el contacte de la planta dels dits amb el terra. Això per­met una millora de la clínica i de la marxa [50] (vegeu també l’apartat “L’artroplàstia de Keller-Brandes-Lelièvre-Viladot”).

Finançament

Aquesta recerca no ha rebut cap subvenció especí­fica d’agències de finançament del sector públic, comercial o sense ànim de lucre.

Contribució dels autors

Els autors certifiquen haver contribuït de la mateixa manera en el material científic i intel·lectual, l'anàlisi de dades i la redacció del manuscrit. Tots els autors han lle­git i acceptat la versió final del manuscrit.

Conflicte d’interessos

Els autors declaren no tenir cap conflicte d’interessos.

Ús d’IA

Els autors declaren que no s’han utilitzat eines d’intel·ligència artificial en cap fase de l’elaboració del manuscrit.

Referències bibliogràfiques

[1] Serrano Sanz. J. Artroplastia de resección. Mon Act Soc Esp Med Cir Pie Tobillo. 2011;3:53-8.

[2] Viladot A. Tratamiento quirúrgico del pié plano en el niño. Dixième Congrès International de Chirurgie Ortho­pédique et de Traumatologie. París, 4 - 9 de setembre de 1966. p. 1220-7 (Aquest article va ser reproduït el desem­bre de 2003 a Revista del Pie y Tobillo, Vol. 17, n. 2, a l’apartat “Nuestros clásicos”).

[3] Viladot A. Surgical treatment of the child’s flatfoot. Clin Orthopaed Related Res. 1992;283:34-8.

[4] Viladot A. Nuevo método de exploración estática del pie: el fotopodograma. Clin Lab. 1954;57:114-7.

[5] Bruguera Cortada M. Antoni Viladot i Pericé (1922-2001). Galeria de Metges Catalans. https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EMF.

[6] Valentí i Ardanuy J. Història de la SCCOT. Les nostres arrels. 75 anys de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdi­ca i Traumatologia. Barcelona: Mozart DL; 2008. p. 34.

[7] Sant i Figueres F. Crònica de la traumatologia a Manresa. Gimbernat. 2015;63(*):103-98.

[8] Herrera Rodríguez A. Necrológica del Prof. Antonio Viladot. Rev Ortop Traumatol. 2001;45:532-3.

[9] Arandes Aran R, Viladot Pericé A, Vilanova Montiu X. Clínica y tratamiento de las enfermedades del pie. Barcelona: Editorial Científico-Médica 1956.

[10] Necrológicas. Prof./Dr. Antoni Viladot i Pericé. La Vanguardia, 17 d’octubre de 2001. p. 34.

[11] Bada i Jaime JL. Presentació estudi multicèntric. Revista de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia. 2004; 1(1):29-31.

[12] Bardelli M, Gusso MI, Allegra M. L’alluce valgo trattato con la tecnica di Keller-Lélièvre-Viladot: indicazioni e risul­tati. Arch Putti Chir Organi Mov. 1983;33:201-11.

[13] Grandi A, Neri M. Revisione critica di operati per alluce valgo con metodica di Keller-Lélièvre-Viladot. Chir Organi Mov. 1986;71:115-7.

[14] Carranza Bencano A, Maceira Suárez E, Viladot Pericé R, De Prado Serrano M. Estado actual de la cirugía del hallux valgus. Cursos de actualización. Congreso Nacional SECOT. Madrid; 2000.

[15] De Zabala Ferrer S. Tratamiento quirúrgico del hallux valgus: osteotomía de adicción del primer metatarsiano. Rev Med Cir Pie. 1993;7:17-8.

[16] Keller WL. The surgical treatment of nunions and hallux valgus. N Y Med J. 1904;80:741-2.

[17] Brandes M. Zur operativen Therapie der Hallux valgus. Zentralbl Chir. 1929;56:2434.

[18] Lelièvre. J. Patología del pie. Tratamiento quirúrgico del hallux valgus. Barcelona: Masson; 1972.

[19] Viladot A. Patología del antepié. Barcelona: Toray; 1975.

[20] Viladot A. Patologia e clinica dell’avampiede. Roma: Verduci Editore; 1975.

[21] Viladot A. Patología del antepié. 2a ed. Barcelona: Toray; 1981. p. 197-201.

[22] Carranza-Bencano A, Zamora-Navas P, Fernández-Velázquez JR. Viladot’s operation in the treatment of the child’s flatfood. Foot Ankle Int. 1997;18(9):544-9.

[23] Carranza-Bencano A, Duque-Gimeno V, Gómez-Arroyo JA, Zurita Gutiérrez M. Seguimiento a largo pla­zo de pies planos intervenidos con la endortesis y técnica de Viladot. Rev Esp Cir Ortop Traumatol. 1998; 42(5):363-7.

[24] Rubbini L, Del Prete G, Caravita C, Cirilli M. Il trattamento chirurgico del piede piatto: Grice o Viladot? Chir Organi Mov. 1988;73:107-13.

[25] Amigó Fernández A, Domínguez-Gil I, Fernández Moral V, Hernández Vaquero D, De Cima Suárez M. Intervención de Viladot para el pie plano-valgo laxo infantil. Revisión a largo plazo. Rev Ortop Traumatol. 1992;36: 176-80.

[26] Black PR, Betts RP, Duckworth T, Smith TW. The Viladot implant in flatfooted children. Foot Ankle Int. 2000;21(6):478-81.

[27] Traina GC, Floridia GC. Il trattamento chirurgico del piede piatto con la tecnica de Viladot. Revisione di una prima casistica. Chir Organi Mov. 1974;61(5):571-9.

[28] Traina GC, Sessa L. La tecnica di Viladot nel trattamento chirurgico del piede piatto. Chir Organi Mov. 1975;62(5):542-53.

[29] Caserta S, D’Imporzano A, DelSasso L, Fava G, Raffa M. L’intervento di Viladot modificato nei pazienti cerebrolesi. Chir Ital. 1980;32(4 Suppl):101-9.

[30] Martínez Villa J, Presa Candel F, Herrera Rodríguez A. Tratamiento quirúrgico del pie plano. Rev Med Cir Pie. 1987;1(1):22-31.

[31] Martínez Villa J, Pérez García JM, Pérez Serrano L. Tratamiento quirúrgico del pie plano: repercusión en el crecimiento del pie. Rev Med Cir Pie. 1992;6(1):57-63.

[32] Mercado OA. Atlas of foot surgery. Vol II. Rearfoot surgery. Oak Park IL: Carolando Press; 1979. p. 206-15.

[33] Viladot A. Nouvelle technique chirurgicale de traitement du pied plat valgus. Podologie. 1965;4:207-8.

[34] Viladot Pericé A. Pied plat infantile. Podologie. 1987:125-7.

[35] Collado Vázquez S. Análisis de la marcha humana con plataformas dinamométricas. Influencia del transporte de carga. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid; 2002.

[36] Neves JCJ, Rogerio FRPG, Oliveira JC, Fujisawa DX. Intra- and inter-examiner reliability of the Viladot method in children. J Manipulative Physiol Ther. 2021;44:56-60.

[37] Arandes Adán R, Viladot Pericé A, Vilanova Montiu X. Clínica y tratamiento de las enfermedades del pie (Podología). Barcelona: Editorial Científico-Médica; 1956. p. 112-4.

[38] Lara Diéguez S, Lara Sánchez AJ, Zagalaz Sánchez ML, Martínez-López EJ. Análisis de los diferentes métodos de evaluación de la huella plantar. RETOS Nuevas tendencias en Educación Física, Deporte y Recreación. 2011;19:49-53.

[39] Pino Almero L, Blasco Molla MC, Navarro Muñoz J, Mínguez Rey MF. Las coaliciones tarsianas como causa de dolor en el pie infantil: opciones terapéuticas. Rev Esp Cir Ortop Traumatol. 2022;66:364-70.

[40] Smith C, Zaidi R, Bhamra J, Bridgens A, Wek C, Kokkinakis M. Subtalar arthroereisis for the treatment of the symptomatic paediatric flexible pes planus: a systematic review. EFORT Open Rev. 2021;6:118-29.

[41] Wang JH, Chu CH, Chuang HC, Chen YY. Long-term results of subtalar arthroereisis for symptomatic flexible flatfoot in paediatrics. Int Orthop. 2025 May;49(5):1175-83.

[42] Viladot A. Diez lecciones sobre patología del pie. Barcelona: Toray SA; 1998. p. 65-89.

[43] Viladot A. Quince lecciones sobre patología del pie. 2a ed. Barcelona: Springer; 2000.

[44] Reynoso Pajuelo R. Deformidades de la bóveda plantar en niños de un hospital de Puente Piedra. Período de enero a diciembre del 2013-2016. Tesis para optar el titulo de licenciado tecnólogo médico en el área de terapia física y rehabilitación. Lima: Universidad Alas Peruanas; 2017. p. 23.

[45] Málvarez O. Arthrodesis por enclavamiento óseo en el pie pronado paralítico. Artrodesis mínima. Congreso Argentino de Ortopedia y Traumatologia; 1950. p. 198.

[46] Grice DS. An extra-articular arthrodesis of the subastragalar joint for correction of paralytic flat feet in children. J Bone Joint Surg. 1952;34(4):927-56.

[47] Espinar E. Terminología conflictiva en la medicina y cirugía del pie. Un recuerdo histórico. Rev Pie Tobillo. 2004;18(2):152-6.

[48] Tessore A, Gino CG, Zarcone P. Nostra esperienza nel trattamento del piede piatto lasso infantile con l’intervento di Grice Viladot. Chir Piede. 1979;3:69-73.

[49] Monteleone G, Vigilante M, Mazzotta C, Monteleone M. The Viladot-Regnauld operation for hallux valgus. Int Or­thoped (SICOT). 2003;27:36-9.

[50] Gasch Blasi J, Ballestero O. O ponto de Viladot um recurso ñas cirurgias de primeiro raio. Podología Clínica. 2022;23(1):28-32.